Com es passa el deute privat bancari a deute públic?

Quan la crisi financera provocada per bancs i empreses d'inversió d'Estats Units arriba a Europa a mitjan 2008, la situació d'Espanya és delicada: el deute total de l'Estat és entre 4 i 5 vegades tot el seu PIB, una quantitat difícilment retornable. Si mirem les dades amb atenció, però, observem que tot i que s'insisteixi en anomenar-la una crisi del deute sobirà, encara avui en dia només el 17% del total de deute és públic, mentre que la resta és privat: un 34%, d'empreses financeres (bàsicament, bancs), un 29%, d'empreses no financeres (bona part, de constructores i promotores d'habitatge), i un 20%, de famílies (per hipoteques contretes també amb els bancs). Bancs, pisos i pisos en mans de bancs.

Des del principi de la crisi, es pren la decisió política i econòmica de no deixar caure cap banc. Com que el deute que tenen és inassumible, això suposa convertir progressivament el deute privat bancari en deute públic, de l'Estat. Com s'aconsegueix això? Bibiana Medialdea ho explica de manera molt clara a "Deuda, banca y recortes" (PDF), faig un resum de la idea central de l'article.

Hi ha una sèrie de mecanismes directes per aconseguir-ho: ajuts directes (pels quals ja s'havien concedit com a mínim 10.800 milions d'euros a finals de l'any passat), mitjançant avals i garanties, que bloquegen els diners i que seran transferits en gran part (55.800 milions), i per mesures d'alleujament, és a dir, facilitats de finançament i injeccions de diners (22.200 milions). A aquests mecanismes hi haurem de sumar aquest any la imminent creació del banc dolent, que adquirirà els actius "tòxics" (molt sobrevalorats) de la banca a càrrec de l'Estat. Això suposarà com a mínim 100.000 milions d'euros addicionals, el 10% del PIB espanyol.

Però hi ha un mecanisme indirecte encara més important. Abans d'entrar a la zona euro, el Banc Central de cada estat membre fabricava diners, que servien per finançar el deute públic dels Estats. Però això es va acabar amb l'entrada en escena del BCE, "el lobby de la banca". Els Estats ja no poden finançar-se directament del Banc Central, i estan obligats a demanar a algú que els compri el deute. Qui té els diners per comprar el deute? La banca. No pot ser! No recordeu que està molt endeutada? Ho acabem de veure. El que fa el BCE és, doncs, fabricar diners, donar-los gratis (a un tipus d'interès ridícul) a la banca, i aleshores, la banca compra el deute públic dels Estats. Resultat: s'introdueix un intermediari privat que guanya diners públics sense fer res.

L'argument per aquesta situació absurda és purament ideològic. El BCE considera que el creixement econòmic només pot provenir del sector privat, i que és important rescatar la banca perquè aquesta doni diners en forma de crèdits a empreses i famílies. El neoliberalisme de tota la vida, vaja.

El resultat és que, efectivament, la banca és la que compra el deute de l'Estat, ja que ho fa amb diners públics. Per posar un exemple, pensem que de les Lletres del Tresor, el 43'6% d'aquest deute estava el 2011 en mans dels bancs nacionals, i el 50'6%, en mans de no-residents (és a dir, bancs estrangers). La meitat, pels bancs d'aquí, i l'altra meitat, pels bancs de fora! [Font: Quadre 1]

[Font: Las tres patas de la banca y la metáfora de los dos borrachos]

El problema, i la demostració de perquè la idea que sosté el BCE és falsa, és que això ha generat un cercle viciós (viciós per a l'Estat, virtuós per als bancs). És justament el contrari del que argumenta el BCE: els bancs han deixat de prestar a empreses i famílies perquè els hi surt cada cop més rendible comprar exclusivament deute públic, especialment en els països amb més dificultats (obtenen diners del BCE a l'1% o menys, i el venen als Estats al 6 o 7%, en funció de la prima de risc). A més, és una operació sense cap risc, ja que ve avalada pels Estats, i de retruc per la zona euro!

El resultat de tot això és que quan l'Estat injecta diners a la banca per mecanismes directes (augmentant d'aquesta manera el deute públic), necessita finançar aquest increment de deute, i ho fa tornant a donar diners a la banca per mecanismes indirectes. Com la situació econòmica empitjora, puja l'interès que l'Estat ha de pagar pel seu deute, i això vol dir que a la banca li surt encara més a compte comprar més deute públic, en comptes de concedir crèdit.

La compra de deute s'ha convertit en el mètode estrella de finançament indirecte de la banca, que permet pagar amb encara més deute públic el seu deute privat. A més, com això empitjora l'economia, encara augmenta més els beneficis dels bancs.