Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. No devem! No paguem!

Activistes llancen un procés d'Auditoria Ciutadana per demostrar la il·legitimitat del deute, denunciar els seus responsables i exigir el NO PAGAMENT del deute il·legítim.

Els dies 24 i 25 de març s'ha celebrat a Madrid una trobada estatal per promoure el procés d'auditoria ciutadana del deute amb la participació de més de 100 persones de diferents ciutats de l'Estat Espanyol.

Ciutadans i ciutadanes, assemblees del 15-M de diferents ciutats, juntament amb altres xarxes i organitzacions socials, han constituït una plataforma per realitzar una Auditoria Ciutadana del Deute que determini la seva il·legitimitat. S'inicia així un procés liderat per la ciutadania per abordar el problema del deute. A Espanya, igual que en altres països de la perifèria europea, som testimonis de com la crisi del deute és utilitzada per justificar polítiques d'ajust i austeritat amb què es destrueixen els drets socials i laborals conquerits gràcies a l'esforç i la lluita de generacions passades. Amb total impunitat es retallen i privatitzen serveis públics bàsics, com l'educació, la sanitat i els serveis socials. Els i les ciutadans i ciutadanes observen amb impotència com es retarda l'edat de jubilació, es precaritzen les seves condicions de vida, es congelen les pensions i desapareixen els drets laborals.

Des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. No devem! No paguem! entenen que hi ha indicis més que suficients d'il·legitimitat en el deute que el Govern espanyol, juntament amb la UE o els governs autonòmics, estan utilitzant com a motiu per tirar endavant una sagnant política d'austeritat. Per això s'exigeix ​​el dret a saber, a conèixer els detalls del procés que ens ha portat a aquesta situació. Aquesta iniciativa té entre els seus objectius l'exigència de poder decidir democràticament i sobiranament què fer amb el deute i amb el nostre futur, sense ingerència dels mercats financers, de la Comissió Europea, el BCE o l'FMI.

El deute de l'economia espanyola és enorme, se situa per sobre del 400% del PIB, però qui va contreure i es va beneficiar d'aquest deute? És cert que tots i totes hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, com ens repeteixen fins a la sacietat? O per contra aquest deute ha beneficiat una minoria poderosa que continua lucrant-se amb les polítiques d'ajustaments i retalls? Estem pagant un deute que no hem generat, un deute que ha estat contret en contra de l'interès general del poble? O simplement, són il·legítims de per si els mecanismes dissenyats per generar deute?

Durant aquest primera trobada estatal, en què van participar més d'un centenar de persones, s'ha definit quin tipus d'Auditoria es vol promoure. Es tractarà d'un procés ciutadà, obert a totes aquelles persones que vulguin participar-hi. Abordarà d'una banda l'àmbit de l'Estat espanyol com a deutor, ja sigui a través del deute públic o del deute privat susceptible d'esdevenir públic en un futur. Es realitzarà a nivell estatal, autonòmic i local. El procés d'Auditoria tindrà a més una visió integral, analitzant no només qüestions econòmiques i financeres, sinó també impactes de gènere, socials, ambientals, culturals o polítics. D'altra banda, inclourà també el paper de l'Estat espanyol com a creditor dels deutes d'altres països del Sud Global, així com dels deutes ecològics, socials, culturals, de gènere, polítiques i històriques que hem acumulat enfront de diversos pobles.

Des de la nova Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. No devem! No paguem! es participarà en mobilitzacions i lluites contra les polítiques d'austeritat, començant per la participació en la vaga general del 29m per denunciar una reforma laboral imposada sota l'engany d'un deute del qual els i les treballadores no són responsables. Una reforma laboral que respon una vegada més als interessos d'aquells bancs i grans empreses, que sí que són responsables de la major part de l'endeutament espanyol (més d'un 65% correspon al deute d'empreses financeres i no financeres). La posada en marxa de la reforma laboral suposaria que de fet siguin els i les treballadores els que paguin, amb sous més baixos i condicions més precàries, els deutes acumulats per les grans fortunes.

La Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. No devem! No paguem!, que es posa en marxa aquests dies, buscarà treballar de forma conjunta amb altres grups, organitzacions, moviments socials i sectors en lucha. El deute és el motiu pel qual governs i institucions internacionals imposen retallades, privatitzacions i reformes com la Reforma Laboral o de les pensions al nostre país i la resta de la perifèria europea i el Sud Global. En aquest sentit és de gran importància treballar de forma conjunta per dir NO al pagament del deute, alhora que se segueix lluitant contra les retallades i es reverteix la reforma laboral. Des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. No devem! No paguem! es fa doncs una crida a tots i totes ciutadans i ciutadanes, independentment dels seus coneixements o experiència, a participar en aquest procés d'aprenentatge col·lectiu i empoderament, que retorni als i les ciutadanes la sobirania expropiada per la dictadura dels mercats financers.

Per obtenir més informació sobre el procés d'Auditoria o concertar entrevistes, us podeu posar en contacte amb nosaltres a través del correu auditoriabcn@gmail.com

Per fer seguiment de la plataforma per Twitter podeu seguir els comptes: @AuditCiudadana @AuditoriaBCN @AuditoriaMadrid

-

Plataforma Auditoria Ciutadana Barcelona.

NO devem, NO paguem!

Web: www.auditoria15m.org

Streaming: http://bambuser.com/channel/Auditoria+Deuda

Coordinació Estatal Plataforma:

https://n-1.cc/pg/groups/693621/coordinacin-estatal-15m-auditoria-de-la-deuda/

Com crear diners del no-res? El palanquejament financer.

Comentàvem fa ja uns dies que la Guerra de Vietnam a mitjans dels anys 70 va forçar el capitalisme a buscar una nova forma de creixement econòmic ràpid, davant la necessitat d'emetre grans quantitats de moneda en poc temps. La solució trobada, ja des d'aleshores, però molt més a partir dels anys 90, va ser... el deute! Què vol dir això? De cop tothom va acordar prestar-se diners, i que si de cas, "ja ho tornarien més endavant"? No, el mecanisme és senzill, però una mica més subtil que això.

"Dona'm una palanca i mouré el món". Font: Econopymes

El palanquejament financer consisteix en comprar coses endeutant-se. Fem-ho amb un exemple per entendre com funciona: suposem que volem invertir 10.000 euros en accions. Se'ns obren dues opcions: [1] comprar-les amb els nostres diners, o [2] pagar una part amb els nostres diners (posem, 2.000 euros) i una altra amb un préstec a un interès "mòdic" del 10% que ens dóna el banc (8.000 euros). Podríem pensar que si tenim la sort de tenir 10.000 euros disponibles per gastar en ximpleries, doncs és clar que és millor comprar-ho tot amb els nostres diners, perquè el banc ens demanarà uns interessos de 800 euros pel préstec, i de l'altra manera ens els estalviem. No anem tan ràpid, mirem què passa.

Suposem que tot va bé i que al cap d'un any, les accions han pujat un 50%. Què ha passat en cada cas?

1. Els 10.000 euros s'han convertit en 15.000 euros. Amb 10.000 euros hem guanyat 5.000 euros, i per tant tenim un benefici del 50%. Força bé, però es pot millorar?
2. Com abans, els 10.000 euros es converteixen en 15.000 euros. Retornem el que ens havia donat el banc més els interessos, que són 8.800 euros, i per tant ens queden 6.200 euros. Així doncs, amb 2.000 euros hem guanyat 4.200 euros, i per tant tenim un benefici del... 210%! Com que de fet, si volem podem repetir l'operació cinc vegades (gastar-nos 10.000 euros i demanar-ne 40.000), els beneficis absoluts que obtindríem en aquest gas serien 21.000 euros, davant els 5.000 que obteníem sense palanquejament.

Abans d'anar corrent al banc a demanar tots préstecs, mirem què passa si la situació no va tan bé i les accions baixen un -20%.

1. Els 10.000 euros es converteixen en 8.000 euros. Perdem 2.000 euros, i per tant tenim unes pèrdues del -20%.
2. Quan retornem els 8.800 euros del préstec i els interessos, ens queden -800 euros. Per tant, hem tingut unes pèrdues del -140%!

En conclusió, el que aconsegueix el palanquejament financer és multiplicar els beneficis, però també les pèrdues. És a dir, és una forma de maximitzar els beneficis a costa d'assumir un risc major. Encara que es tinguin els diners per comprar el que sigui, el discurs més repetit durant anys és que els inversors intel·ligents s'endeuten per obtenir més beneficis. Una mena de "Jo no sóc tonto", però per a banquers i inversors privats.

"Smart investors use financial leverage to create wealth".
Font: Seascape Publishing

Aquest procediment ha estat el que ha anat inflant les economies, i ens ha fet creure durant anys que vivíem en una època de creixement constant. En realitat, és l'esquema clàssic d'una estafa piramidal, però realitzat a nivell internacional i amb els diners de tots, sense necessitat de consentiment per part del client/"estafat".

Nosaltres ingressem els diners al banc. El banc està obligat a mantenir físicament només una petita quantitat dels diners de què disposa, per les necessitats del "dia a dia" (i encara a desgrat, perquè la normativa financera l'obliga). Tota la resta els inverteix per aconseguir multiplicar-los. Però no ho fa comprant directament actius pel seu valor, sinó que ho fa fent servir palanquejament per obtenir més beneficis, com hem vist. Aquests préstecs se'ls "demana" a ell mateix o a entitats més grans, fet que genera moviment econòmic, i per tant creixement. És per això que són tan importants els préstecs que cedeix el BCE als bancs: la injecció constant de diners en forma de préstecs és la clau perquè l'engranatge funcioni.

Però ja sabem que les estafes piramidals són bombolles ràpides que acaben de cop quan el mercat "es satura": és a dir, quan no hi ha més gent a la que estafar. I què ha estat precisament el que ha fet esclatar la bombolla financera? Que a partir de descobrir la bombolla en la valoració dels actius immobiliaris per les hipoteques subprime, els bancs han deixat de prestar-se diners. Això atura el cicle, i per tant la roda de beneficis.

Aquest mètode genera diners del no-res. Es tracta d'un creixement virtual, ja que els diners que es creen són en realitat només deutes. Recordem l'exemple del principi: si hi ha creixement, opto per palanquejar, i per tant a partir de 2.000 euros, no només n'obtinc 4.200, sinó que a més, faig que el banc en guanyi 800 pel préstec que he demanat (visca, creixement i riquesa per a tots!). Però en el moment que no hi hagi creixement, me n'adonaré que els diners que vaig estar guanyant eren a costa dels que ara perdem tant el banc -només si no puc pagar- com jo.

Val la pena acabar posant en context qui ha estat fent servir palanquejament, i en quin grau. Al cap i a la fi, són els que ara haurien d'estar "pagant la festa" per haver viscut per sobre de les seves possibilitats. Per mesurar el palanquejament, calculem quin tant per cent de diners suposa el que tenim invertit respecte el total de les nostres reserves.

En primer lloc, tenim les entitats com Goldman Sachs, que abans de la crisi estaven operant amb un palanquejament del 100%, o fins i tot més. Un palanquejament del 100% vol dir que amb un dòlar "real" s'ha invertit per valor de 100 dòlars "virtuals". Aquest és un cas exagerat, i òbviament a la banca (la banca europea, com a mínim) no se li permet operar amb aquest nivell de risc. L'habitual a la banca europea és operar amb un palanquejament d'un 25%, que no està gens malament. Això vol dir que per cada euro "real" els bancs han generat 25 euros del no-res!

I dins d'Europa, quins són els bancs que han fet servir més el palanquejament, i per tant ens han portat al col·lapse financer? Suposo que no serà una gran sorpresa descobrir-ho en el següent gràfic:

Nivell de palanquejament a la banca europea  -desembre 2011-.
Font: El BCE corre al rescate de los bancos pero no da ni un euro a los gobiernos, Elblogsalmon

Doncs sí. Els bancs amb més palanquejament a Europa són, en aquest ordre i amb diferència respecte la resta: els alemanys, belgues, francesos i anglesos. Sobren els comentaris.

Crònica de "¿Cuándo volverá el crecimiento?", de Joaquín Almunia

El dilluns va venir Joaquín Almunia a l'Ajuntament de Barcelona, convidat per la Societat Econòmica d'Amics del País, per parlar de quan tornarà el creixement econòmic. Joaquín Almunia és actualment Comissari Europeu de la Competència, anteriorment va ser Comissari d'Economia a Europa, i pocs anys abans va ser Secretari General del PSOE i ministre espanyol en dues ocasions.

Joaquín Almunia al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona (Març 2012).

La resposta a la pregunta de la xerrada va ser resposta ben ràpid: aquest any no. Però el que va venir a continuació -com retornar al creixement, com a sinònim de progrés i sortida de la crisi- va revelar molt clarament la política que s'està duent a terme a nivell europeu. El que segueix és la interpretació de Joaquín Almunia de la crisi actual i la forma de sortir-ne.

Abans d'entrar en crisi, l'Europa continental tenia les característiques d'una economia massa madura, amb poc creixement i sense energia per córrer al mateix nivell que les economies emergents. La crisi permet corregir alguns "desequlibris" en dèficit públic i dèficit exterior que han anat acumulant deute a nivell europeu, i això es pot aconseguir impulsant una política d'ajustos i austeritat.

Ens enfrontem a una crisi de deute públic que ha començat a Grècia i s'està estenent a altres països. [Mentida! El problema és el deute privat]. Aquesta crisi ha acabat afectant els bancs, que tenen actius que "han sofert" la crisi de deute públic. Això ha perjudicat fins i tot a economies sanejades, que han "necessitat recórrer als diners públics per no enfonsar-se". [Quina desvergonya es necessita per poder dir això...]

Les conseqüències d'aquesta nova crisi (?) poden ser pitjors que les de l'anterior, donat que la demanda externa ha disminuït per la internacionalització de la crisi, i la demanda interna està sota mínims, ja que els ciutadans d'Europa consumeixen menys i estalvien davant la sensació d'incertesa.

No obstant això, des d'Europa s'han fet moltes reformes. Cal destacar en aquest sentit la recent emissió de diners del BCE per al sistema financer i les empreses que tenen apèndixs financers que se'n poden beneficiar, que ha aportat liquiditat al mercat.  També va ser important la compra per part del BCE de part del deute d'Espanya, Itàlia, i altres països l'estiu passat. Per últim, esmenta l'inici de regulació de les agències de qualificació de riscos i la creació d'autoritats financeres europees.

En aquest últim punt, Almunia mostra un clar entusiasme per la rapidesa amb què s'està avançant en la "integració europea". Afirma que des del 2010 s'han aprovat tractats que, reunió rere reunió, els ministres dels Estats membres de l'Eurozona deien que mai acceptarien, per la intromissió que suposava a l'autonomia dels Estats.

Esmenta en aquest punt tres tractats recentment aprovats:

• El MEDE (Mecanisme Europeu d'Estabilització), que imposa més mesures per la disciplina pressupostària i compromisos perquè els països no puguin declarar-se en suspensió de pagaments. Deixo un vídeo (4 min) que explica com funciona aquest organisme.

• La Directiva Bolkestein (Directiva de Serveis). Va ser el motiu pel que França va rebutjar la Constitució Europea, però ara ja s'ha aprovat. Aquesta directiva "servirà per assegurar la lliure circulació de persones i serveis en el tercer sector". Alguns països no l'estan aplicant, i seran expedientats en breu per la Unió Europea.

• Un nou tractat (no en diu el nom) firmat per 12 països que entrarà en vigor el juny, i que serà un "mecanisme més potent que els instruments financers actuals per acudir al rescat dels que no puguin finançar el deute".

No obstant això, hi ha diversos "endarreriments" en la integració europea amb els que cal acabar. Per sobre de tot, és prioritari mutualitzar el deute públic amb els Eurobons. Això implica que tots els països prenguin les mesures necessàries per no "perdre la bona reputació de les millors economies europees". Cal ser insistent en el nivell d'exigència i les regles de disciplina pressupostària.

En el cas d'Espanya, calen diverses reformes per millorar la productivitat. Els costos laborals "no han de suposar un risc per a la competitivitat". Cal seguir l'exemple de Mario Monti a Itàlia. En aquest sentit, critica Rajoy per haver incomplert el compromís de dèficit i no fer prou retallades. La Constitució Espanyola obliga ara a complir aquests compromisos amb Europa.

Com a conclusió, esmenta que la forma de sortir de la crisi serà amb més Europa. Cal oblidar la por a la integració europea i assumir que la integració en la moneda única implica la pèrdua de les sobiranies nacionals.

Què n'opineu? Si algú a l'audiència encara pensava que el PSOE era el mal menor davant del PP,  s'haurà desenganyat: aquest discurs supera fins i tot al de la Merkel. Suposo que els eufemismes utilitzats són prou evidents com perquè no calgui explicar-los... Ho torno a repetir, és aquesta l'Europa que volem? Perquè aquesta és la que PSOE i PP representen i -pel que es veu- estan treballant durament per aconseguir implantar.

Només afegeixo que la urgència per aprovar el MEDE, que incialment estava previst per al 2013, és perquè és imminent la declaració de bancarrota a Grècia. D'aquesta manera, el rescat arrossega als països "rescatadors" com Espanya. El pitjor de la crisi pot començar ara.

El robatori a la Sanitat Pública catalana

Després de dos anys de recerca, la revista Cafèambllet acaba de publicar els resultats de l'auditoria independent que han fet a part del sistema sanitari català, amb especial atenció als pressupostos dels hospitals de Blanes i de Calella. Les dades que exposen són d'escàndol, i l'Oficina Antifrau de Catalunya ha obert una investigació arran d'aquestes denúncies. Podeu trobar els vídeos al final del post, tot seguit intento fer-ne un resum del més destacat.

El 1981, Catalunya rep les competències per gestionar la Sanitat. Però es troba que el sistema públic només representava aleshores el 30% del total, mentre que el 70% restant corresponia a hospitals d'ordes religioses, entitats caritatives o municipals. Es va decidir aleshores crear una Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública (XHUP) integrada per tots els hospitals, als que la Generalitat pagaria periòdicament per oferir un servei públic. Això són, actualment, 1.900 milions d'euros anuals, que són gestionats de forma autònoma pels equips directius respectius.

Centrem-nos en un exemple. Els hospitals de Blanes i Calella estan gestionats per la Corporació de Salut Maresme-Selva, que rep de la XHUP 100 milions d'euros anuals. Si desglossem el pressupost de l'any 2010, obtenim:

Salaris	67 milions
Medecines i analítiques	8 milions
Material sanitari	6 milions
Aigua i electricitat	1,5 milions

Fins aquí tot clar. Ara entrem a la "part fosca".

Protocol	82.000 euros
Estudis i dictàmens	232.000 euros
Despeses diverses	459.000 euros

En preguntar per aquestes despeses, els directius es van negar a respondre. Així que van estirar del fil i van preguntar als seus superiors: els alcaldes de Blanes, Lloret i Calella, que són el màxim poder a la Corporació. Tampoc van voler respondre.

Però si els diners són públics, bé deu haver-hi concursos o licitacions d'aquests conceptes, no? Doncs resulta que els contractes que no passen de 18.000 euros es fan "a dit". En preguntar quin percentatge de contractes s'havien resolt així, tampoc van voler respondre.

Estirant encara més del fil, han descobert que no hi ha ningú que controli l'adjudicació de diners. Ni els alcaldes, ni CatSalut, ni la Generalitat ni el Parlament controlen els comptes i les factures d'aquestes Corporacions. Joan Ridao (ERC) ho va explicar en sessió parlamentària:

Sota el pretext de modernitzar l'Administració, s'apliquen formes de gestió privada al model sanitari, que s'escapen al control polític i democràtic i no estan subjectes a la fiscalització d'aquest Parlament.

Però encara més: donen noms i cognoms dels que mouen els fils de la Sanitat Pública catalana.

• Ramon Bagó (CiU):  Pertany al Consorci Hospitalari de Catalunya, empresa pública que ha adjudicat a les seves 65 (!) empreses desenes de milions d'euros en els últims anys. Sí, és tal i com sona. Es contracta a sí mateix amb diners públics. No se sap quants diners s'ha endut sense licitació. Fa pocs dies l'han declarat fill predilecte de Calella, i a més té la Creu de Sant Jordi.
• Carles Manté: Company de Bagó i president de la Corporació de Salut Maresme-Selva. Va dimitir el mateix dia que la CUP de Reus va denunciar davant la Unió Europea un presumpte desviament de fons europeus a una empresa propietat de Manté. No se sap quant cobra pel seu càrrec.
• Josep Abelló (PSC): President del Consorci Hospitalari de Catalunya. Ha col·locat homes de confiança a les màximes institucions de la Sanitat catalana: Servei de Salut de Catalunya, Institut Català de la Salut.
• Josep Prat: President de l'ICS. Cobra 300.000 euros l'any. Està sent investigat per l'Oficina Antifrau. Ha hagut de dimitir recentment dels seus càrrecs a Innova, després de fer-se públic que lidera un grup sanitari privat que obtindria beneficis multimilionaris de trossejar l'ICS.
• Francesc Homs (CiU): Portaveu de la Generalitat. Va donar subvencions de 240.000 euros a la mútua privada L'Aliança, sense conèixer els comptes de la institució.
• Josep Maria Via (CiU):  Té una empresa privada que fa estudis per a hospitals. La majoria dels seus càrrecs són antics gestors de la Sanitat Pública. Ha escrit recentment a El País que els governs haurien de cedir la gestió dels serveis sanitaris a les empreses per evitar els "excessius" controls que tenen actualment.

A més, en 5 anys, els directius de la Corporació de Salut Maresme-Selva s'han gastat 1,5 milions d'euros en informes que ningú ha vist. Per complir amb la llei, la Corporació ha de contractar una auditoria externa pels seus comptes, que ha demanat a Faura Casas, la mateixa empresa que audita els comptes de les empreses de Ramon Bagó. S'ha fet amb concurs públic? Quant costa aquest servei?

La defunció dels pacients també és una forma de reduir les llistes d'espera.
Font: Cambio encubierto de modelo sanitario

La manca de control dels diners públics és especialment greu, i l'hauríem de considerar com a tal. Al Parlament s'hi troben diferents grups de pressió que utilitzen el poder per quedar-se amb la seva part del pastís. Davant d'això, encara hem d'acceptar les retallades en Sanitat? Per què no s'investiguen aquests casos abans? Actualment hi ha investigacions obertes per l'Oficina Antifrau i la Unió Europea.

Cal que comencem a tenir clar que la gestió dels diners públics ha de ser sempre transparent, i que tenim el dret com a ciutadans d'exigir responsabilitats penals a qui els malversi.

Us deixo els vídeos:

El major robatori de la història de Catalunya (Part 1, 14 min.)

 

El major robatori de la història de Catalunya (Part 2, 6 min.)